Granota verda

Granota verda
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Amphibia Ordre: Anura Família: Ranidae Gènere: Pelophylax Espècie: P. perezi
Nom binomial
Pelophylax perezi (Seoane, 1885)

La granota verda o granota vulgar (Pelophylax perezi) és una espècie de granotaque es troba a França, Portugal, Espanya i al Regne Unit. Es troba amenaçada per la pèrdua d'hàbitat.

Taula de continguts

  [amaga] 

• 1 Descripció
• 2 Alimentació
• 3 Reproducció i capgrossos
• 4 Bibliografia
• 5 Enllaços externs

Descripció[modifica | modifica el codi]

Aquesta granota pot fer fins a 11cm de longitud.

Els colors són variables, com ja el nom diu normalment la trobem de color verd llampant amb algunts punts i ratlles negres. Alguns exemplars (la majoria tenen una línia clara que els travessa el cos des del cap fins a les potes posteriors, al costat tenen dues línies més groixudes i també d'un color clar. Presenten una nineta horitzontal

Aquesta espècie pot aparèixer als 2400m d'altitud.

És una espècie estrictament aquàtca, apareix a tot tipus de masses d'aigua, tot i que elles prefereixen l'aigua permanent i les zones ben assolellades

Poden viure entre 6 o 7 anys però normalment viuen 2 o 3 anys.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

S'alimenten de tot tipus d'insectes i aràcnids però també pot menjar preses aquàtiques com els seus propis capgrossos. També poden practicar el canibalisme amb exemplars petits.

Reproducció i capgrossos[modifica | modifica el codi]

El període de reproducció va des del juliol fins al juny. Les femelles poden posar entre 2.000 i 5.000 ous.

Els mascles arriben a la maduresa sexual al cap de dos anys de vida, la femella a l'any.

Els mascles tenen dos sacs bucals, situats al costat de la boca.

Els capgossos poden arribar als 11 cm si són hibernants però njormalment mesuren 7 o 8 cm.

Tenen l'espiracle situat a la banda esquerra (mirant-los des del cap)

L'anus a la dreta, té els ulls dorsals i separats.

Quan els capgrossos es troben a la fase pre-metamòrfica ja tenen la ratlla clara que els travessa tot el cos.

Roure

Roure
Fulles i glans de roure pènol
Accediu al Portal:Biologia
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Fagales Família: Fagaceae Gènere: Quercus L.
Espècies
Vegeu Classificació dels roures

El terme roure pot ser usat per a referir-se a moltes espècies d'arbres del gènereQuercus, nadiu de l'hemisferi nord, i ocasionalment també a espècies d'altres gèneres de la mateixa família (Fagaceae), o fins i tot, d'altres famílies, com en el cas d'algunes espècies sud-americanes de Nothofagus (fam. Nothofagaceae).

En el seu ús originari, el terme, derivat del llatí robur, designa espècies europees deQuercus de fulles toves, de vora sinuosa, caduques, pròpies de climes temperats oceànics; o bé de variants fresques, per altitud, del clima mediterrani.

Alguns roures que es poden trobar a les nostres contrades són:

• Roure pènol (Quercus robur), el més notable dels roures europeus i l'espècie forestal dominant al vessant atlàntic d'Europa. Als Països Catalans només n'hi ha a la plana d'Olot i a la Vall d'Aran.
• Roure de fulla gran (Quercus petraea), espècie d'ecologia semblant al roure pènol. Als Països Catalans només es troba a Catalunya: a la zona dels Pirineus, a les muntanyes del prelitoral central, el Moianès i Prades, on té el seu límit sud.
• Roure reboll (Quercus pyrenaica). Dels roures mediterranis, és el més estès a lapenínsula Ibèrica, si bé als Països Catalans només es troba a les muntanyes de Prades i a Penyagolosa (Alt Maestrat).
• Roure martinenc (Quercus humilis, sinònim de Quercus pubescens). Es distribueix per l'Europa meridional, des del nord-est de la península Ibèrica, passant per Itàlia i els Balcans, fins a l'Àsia Menor.
• Roure de fulla petita (Quercus faginea). Té uns requeriments ecològics semblants als de la carrasca, ja que està adaptats a l'eixut molt millor que els altres roures. De fet, les seves fulles petites i endurides recorden les de les alzines, però en ser caducifolis suporten molt millor les baixes temperatures, pel que a Catalunya trobem les rouredes de roure de fulla petita al Prepirineuoccidental, fent de transició entre els carrascars i les rouredes més humides(vegeu Mínimes i màximes absolutes).
• Roure cerrioide (Quercus cerrioides). Es considera un creuament entre el roure martinenc i el roure de fulla petita. Entre altres comunitats, el trobem a l'alzinar amb roure cerrioide (Viburno tini-Quercetum ilicis subass. cerrioidetosum), per exemple al vessant obac de la serra de Collserola, on aquesta espècie va ser descoberta.^[1]
• Roure africà (Quercus canariensis)

Mosquit tigre

Mosquit tigre
Femella mostrant la típica ornamentació
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Arthropoda Classe: Insecta Ordre: Diptera Família: Culicidae Gènere: Aedes Subgènere: Stegomyia Espècie: A. albopictus
Nom binomial
Aedes albopictus Skuse, 1895
Blau fosc: Distribució nativa Verd fosc: introduït (al Desembre de 2007)
Sinònims
Culex albopictusSkuse, 1894

El mosquit tigre (Aedes albopictus) és un mosquit de la família Culicidaeque es caracteritza per les seves potes ratllades en blanc i negre i el seu cos petit, blanc i negre. És originari del sud-est asiàtic. La seva àrea de distribució s'estén des de Madagascar fins a Nova Guinea cap a l'est i fins a la latitud de Corea cap al nord. A més, és una espècie invasora que s'ha estès en multitud de països de tots cinc continents.

Els adults tenen típicament una llargària d'uns 5 a 8 mm. Com els altres membres de la família dels mosquits, la femella està equipada amb una trompa fina i allargada, la probòscide, que usa per xuclar sang de vertebrats per nodrir els seus ous. En canvi, el mascle de l'espècies'alimenta principalment de nèctar. Com és propi del gènere Aedes, la femella pon els seus ous en sec, just a tocar de l'aigua, però no directament a dins. Qualsevol contenidor obert amb una petita quantitat d'aigua com ara pots, gerros, plats de testos, etc. és suficient perquè leslarves es desenvolupin.

A diferència de molts dels mosquits més estesos i comuns el mosquit tigre pica durant tot el dia, tot i que té un màxim crepuscular.

Alzina

Per a altres significats vegeu «L'Alzina» L'alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp. ilex L.), també conegut com aaglaner, aulina i bellotera, és un arbre de fullatge persistent de la família de lesfagàcies. Tant «alzina» com «aulina» provenen del llatí *ĭlĭcīna o *ēlĭcīna, derivat d'ilex "alzina". Aglaner "que fa glans" és derivat de gla, el fruit de l'alzina. Belloter"que fa bellotes" deriva del seu fruit, la bellota, provinent de l'àrab ballūṭa.[1]

Alzines

Cadernera

Cadernera
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Aves Subclasse: Neornithes Ordre: Passeriformes Subordre: Oscines Família: Fringillidae Gènere: Carduelis Espècie: C. carduelis
Nom binomial
Carduelis carduelis (Linnaeus, 1758)[1][2]
Distribució geogràfica
Subespècies[3]
Carduelis carduelis balcanica(Sachtleben, 1919) Carduelis carduelis britannica(Hartert, 1903) Carduelis carduelis caniceps(Vigors, 1831) Carduelis carduelis carduelis(Linnaeus, 1758) Carduelis carduelis colchica(Koudashev, 1915) Carduelis carduelis frigoris (Wolters, 1953) Carduelis carduelis loudoni (Zarudny, 1906) Carduelis carduelis niediecki(Reichenow, 1907) Carduelis carduelis paropanisi(Kollibay, 1910) Carduelis carduelis parva (Tschusi, 1901) Carduelis carduelis subulata(Gloger, 1833) Carduelis carduelis tschusii (Arrigoni degli Oddi, 1902) Carduelis carduelis ultima (Koelz, 1949) Carduelis carduelis volgensis(Buturlin, 1906)

La cadernera (Carduelis carduelis) és un ocell de la família dels fringíl·lids.^[4] El seu nom científic fa referència a la seua afició per les llavors dels cards, sobre els quals es posa per anar extraient-les una a una i sense fer-se malbé a causa de les espines que les protegeixen gràcies al seu bec esmolat.^[5]

Conill

El conill

Conill de bosc

Conill de bosc
Accediu al Portal:Mamífers
Estat de conservació
Gairebé amenaçat (UICN) [1]
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Mammalia Ordre: Lagomorpha Família: Leporidae Gènere: Oryctolagus Lilljeborg, 1873 Espècie: O. cuniculus
Nom binomial
Oryctolagus cuniculus (Linnaeus, 1758)
Vermell: Autòcton. Rosa: Introduït.

El conill de bosc (Oryctolagus cuniculus) és un mamífer de l'ordre Lagomorpha i de la família dels lepòrids que es caracteritza per tenir un cos cobert d'un pelatge espès i llanut, de color terrós pàl·lid a gris, té el cap ovalat i els ulls grans. Téorelles llargues de fins a 7 cm i una cua molt curta. Les seves potes anteriors són més curtes que les posteriors. Mesura de 33 a 40 cm. No presenta dimorfisme sexual.

Per diferenciar-lo de la llebre, amb la que coincideix en la seva àrea de distribució europea, són útils la major mida de les llebres (sobretot la llebre europea, no tant la llebre ibèrica), el cap més ovalat del conill amb les orelles proporcionalment més curtes, i el major desenvolupament de les potes posteriors de la llebre comparades amb les davanteres.^[2]

Taula de continguts

  [amaga] 

• 1 Biologia
• 2 Distribució
• 3 Evolució
• 4 Referències
• 5 Vegeu també
• 6 Enllaços externs

Biologia[modifica | modifica el codi]

A la natura el període de reproducció va des del març fins al setembre. La femella pot donar a llum de 4 a 5 cries cada part. Pot tenir fins a 4 parts per any. El període de gestació de les cries és de 30 a 40 dies.^[3] L'esperança de vida del conill de bosc és d'uns 5 a 9 anys,^[4] es poden reproduir a partir de quan tenen 5-8 mesos i són adults amb un any.^[3]

La seva alimentació es essencialment vegetal: herba, fruites, hortalisses, fulles, fruits del bosc i ocasionalment fongs. Per augmentar l'aportació proteica, practica la cecotròfia: ingereix un tipus especials d'excrements, provinents del cec, igual que fan els altres lepòrids i alguns rosegadors.^[3] Aquests excrements, en passar dues vegades pel tracte digestiu, alliberen molt millor els nutrients presents als vegetals.

Els conills viuen en colònies i presenten un patent comportament territorial.^[3][4] Pelmarcatge del territori fan servir sobretot senyals olfactius que produeixen amb glàndules en diferents parts del cos, però sobretot a sota la mandíbula.^[3][4] Al centre del territori hi ha el cau comunitari, que és una estructura subterrània complexa que va creixent amb el pas del temps i les generacions.^[3][4] Aquest cau serveix de refugi a la colònia i hi ha també les cambres de cria de les femelles dominants.^[3][4] Les femelles joves, en canvi, crien en petites lludrigueres independents, formades per un túnel i una cambra, que les femelles amaguen bé i visiten un cop al dia.^[3][4]

Distribució[modifica | modifica el codi]

Actualment, la seva àrea de distribució abasta el nord d'Àfrica i tota Europa fins a Rússia, sent introduït en molts llocs del continent amb motius cinegètics. Al llarg de la Història també ha estat dut a l'estat de Washington (Estats Units), Xile, Sud-àfrica i Austràlia, on els conills asilvestrats, que ja van ser introduïts amb la First Fleet, s'han convertit en la principal plagadel país a causa de l'absència de depredadors i competidors naturals.

Per intentar eradicar-lo es va introduir la malaltia de la mixomatosi a Austràlia el 1950, amb una bona efectivitat, si més no durant els primers anys, mitigant així les conseqüències ecològiques que havia causat la introducció del conill.^[3] Quan el 1952 es va introduir a França, va delmar igualment les poblacions europees.^[3] Ara bé, el conill és un element important a les cadenes tròfiques dels ecosistemes mediterranis ibèrics perquè serveix d'aliment a molts predadors. En especial, els conills formen una gran part de la dieta d'alguns predadors escassos com el linx ibèric i l'àliga imperial ibèrica, i en menor mesura l'àliga daurada, de manera que la pràctica desaparició del conill de bosc per causa de la mixomatosi va posar en un perill molt important la supervivència d'aquestes espècies, ja anteriorment amenaçades.^[4][3]

Evolució[modifica | modifica el codi]